LA TORRE EIFFEL

La Torre Eiffel és una estructura de ferro dissenyada per l'enginyer francès Gustave Eiffel i els seus col·laboradors. Concebuda en 1884, edificada entre 1887 i 1889 i inaugurada per a l'exposició universal de 1889 a París, està situada en l'extrem del Camp de Mart a la riba del ric Sena, París (França).

L'OBRA.

Va ser construïda en dos anys, dos mesos i cinc dies en controvèrsia amb els artistes de l'època, que la veien com un monstre de ferro. Inicialment era utilitzada per a experiments científics, avui serveix, a més d'atractiu turístic, com emissora de programes radiofònics i televisius.

La construcció d'aquesta obra arquitectònica es va encarregar a Gustave Eiffel. Es tracta d'un monument emblemàtic que representà el triomf de la tècnica en el món modern. Va Ser construïda a París en els anys 1887-1889 per a l'Exposició Universal del mateix any 1889, any en el qual se celebrava el centenari de la Revolució Francesa.

Pertany a l'Arquitectura del ferro i dels nous materials. La seva característica fonamental és que dóna importància primordial a la recerca de solucions tècniques per a nous problemes constructius (ponts, naus industrials, etc.), basades en la utilització de materials innovadors, posats a l'abast dels constructors per la revolució industrial.L'escola de Chicago, a la fi del segle XIX, representa la consagració dels nous materials i de les noves tècniques, i inicia el moviment modern en l'arquitectura.

La utilització del ferro com element fonamental en les estructures constructives s'inicia en la construcció de ponts i estacions de ferrocarril. Però aviat es descobrixen les grans possibilitats que oferix per a qualsevol tipus de construccions.
Són els enginyers, formats en un esperit utilitari, qui introduïxen els nous materials, mentre els arquitectes tradicionals continuen considerant-se creadors de bellesa, preocupats només per la forma. El gran triomf de l'arquitectura del ferro i del cristall arriba amb la celebració de les Exposicions Universals, grans mostres creades per a exaltar les conquestes de la indústria, el comerç i les arts. La primera d'aquestes exposicions es va celebrar a Londres en l'any 1851 per a la qual l'arquitecte Joseph Paxton va dissenyar el Crystal Palace.

L'ARQUITECTE: GUSTAVE EIFFEL.

Alexandre Gustave Eiffel (15 de desembre de 1832, Dijon - 27 de desembre de 1923, París) va ser un enginyer francès, especialista en estructures metàl·liques.

No va poder ingressar en la École Polytechnique i va estudiar en la École Centrale de París, en la qual es va graduar com Enginyer en 1855. Poc després va començar a treballar en una empresa d'equips per a ferrocarrils. En 1867 funda la consultora i constructora Eiffel et Cie. que va adquirir un gran prestigi internacional en l'ús del ferro, construint centenars d'importants estructures (ponts, grues, estacions, etc.).

També va construir el viaducte de Garabit en Truyère, que va tenir l'arc de major llum de la seva època (165 m). La seva construcció més famosa és la Torre Eiffel, construïda entre els anys 1887 i 1889 per a l'Exposició Universal de 1889 a París, França. Aquesta gran estructura de ferro, a part d'un simbolo parisenc, arribaria a tenir diversos usos al llarg de la història. Va adquirir experiència en la construcció dissenyant ponts de ferro. Gustave Eiffel també va dissenyar La Ruche a París, que es convertiria, igual que la Torre Eiffel, en un punt de referència de la ciutat, una estructura circular de tres pisos que sembla un rusc. Es va crear com una construcció temporal per a la Gran Exposició de 1900 . La reputació de Eiffel va sofrir un dur revés quan es va veure implicat en escàndols financers entorn de Fernando de Lesseps. Va Ser declarat culpable però ell no tenia res que veure, pel que el seu judici va ser revisat. En els seus últims anys va començar a estudiar aerodinàmica. Eiffel va morir el 27 de desembre de 1923, a l'edat de 91 anys, en la seva mansió de la Rue Rabelais de París i va ser enterrat en el cementiri de Levallois-Perret, en la mateixa localitat.

ANÀLISIS.

Si parlem de característiques tècniques, la torre és una enorme estructura metàl·lica que pesa unes 10.000 tones i la seva altura, originalment de 300 metres, és actualment de 324 metres, inclosa l'antena de ràdio i televisió que va ser afegida molt després.

Van treballar en ella uns 200 obrers que van unir més de 18.000 peces de ferro amb 2 milions i mig de bulones. Els fonaments arriben als 30 metres de profunditat, a causa de la proximitat amb el riu i la naturalesa del subsòl. Composta de tres nivells, es pot accedir als dos primers mitjançant escales; caldrà ajuntar l'alè per a poder pujar els 1665 graons! En cas contrari es pot prendre l'ascensor, que normalment té llargues cues d'espera...

En el primer nivell, a 57 metres d'altura, funcionen una oficina de correus, des d'on es poden enviar postals amb l'estampeta especial "Paris Tour Eiffel", el restaurant "Altitude 95", una botiga de records, la sala de recepcions i conferencies "Gustave Eiffel", el Cineiffel, exposicions amb fotos de la torre, i persupost la galeria des de la qual es poden prendre fotos panoràmiques de París.

El segon nivell es troba a 115 metres del sòl i des d'allí parteix l'ascensor que duu al tercer nivell. Hi ha algunes botigues de records, el restaurant Julio Verne i sobretot, les panoràmiques de la ciutat que són espectaculars.

A 276 metres, després de pujar 160 metres en l'ascensor, s'arriba a el tercer nivell, on les vistes són absolutament extraordinàries.

VALORACIÓ.

La Torre Eiffel és sens dubte una de les meravelles del món modern, i el símbol més representatiu de Paris, la ciutat més visitada del món i una de les més belles del planeta. Resulta molt difícil imaginar-se Paris sense la Torre Eiffel. Qui la veu per primera vegada en persona queda realment impressionat i meravillat per la immensitat de la Torre Eiffel, immensitat que va augmentant fins que ens situem sota els seus peus; això ens fa plantejar-nos coses, com per exemple, com ha pogut l'ésser humà construir semblant meravella. La Torre Eiffel és la imatge més internacional i un orgull per a la ciutat.

LA REVOLUCIÓ FRANCESA. IMPORTÀNCIA.

La Revolució Francesa va significar el trànsit de la societat estamental, hereva del feudalisme, a la societat capitalista, basada en una economia de mercat.
La burgesia, conscient del seu paper preponderant en la vida econòmica, va desplaçar del poder a l'aristocràcia i a la monarquia absoluta. Els revolucionaris francesos no només van crear un nou model de societat i estat, sinó que van difondre una nova manera de pensar per a la major part del món.

Les estructures que servien d'armadura a l'antic règim en el polític, social i econòmic van sofrir canvis violents tals com:

• Des del punt de vista Polític: es va destruir el règim de monarquia absolutista per dret diví i va instituir, primer la monarquia constitucional i després la República demostrant que l'un i l'altre sistema eren aplicables. Va aplicar el concepte de la sobirania dels pobles, dret de donar-se el seu propi govern.
• Des del punt de vista Social: la Revolució Francesa va consagrar el principi d'igualtat davant la Llei, queda eliminada la noblesa com a classe dirigent així com el clergat, qui va perdre els seus privilegis, i la burgesia passa a ser la classe triomfadora en la Revolució i que encara en l'actualitat ocupa en la generalitat de les nacions.
• Des del punt de vista Econòmic: la Revolució Francesa va consagrar la llibertat de treball.

EL MEDI AMBIENT

L'ECOLOGISME.

L'ecologisme és un moviment social que busca un model de societat on les persones puguin viure en plena comunicació amb la naturalesa i els altres éssers humans.

L'ecologisme és l'última ideologia que s'ha incorporat a les preocupacions de la societat, i és la que més impuls té en l'actualitat. Suposa una nova forma de fer política, el que implica un xoc teòric amb els economistes, un debat entre el desenvolupament sostenible i el benefici ràpid. L'ecologia influïx en tots els aspectes de l'activitat econòmica.

La diferència entre ecologia i ecologisme la trobem en què l''ecologia és una ciència, no una teoria i, en canvi, l'ecologisme és un conjunt d'idees i conceptes basats en observacions de fets que s'han produït, és a dir, que és una ideologia.

Història de l'ecologisme:

Durant el segle XIX la petició de millores mediambientals provenia principalment de dues classes socials: la classe treballadora i les classes mitjanes i altes.

El moviment obrer lluitava per unes condicions de vida i de treball més dignes per a la classe treballadora. En els primers moments del procés d'industrialització, la degradació mediambiental era un fenomen localitzat social i geogràficament, que afectava sobretot als barris. Molts membres de les classes mitjanes i altes també estaven inquiets pel devastador efecte de la industrialització sobre els seus paratges preferits d'esbarjo (on practicaven activitats com la caça i la pesca) i reivindicaven la seva preservació i defensa.

Aquesta preocupació per la relació existent entre el procés d'industrialització i la degradació del medi ambient va donar lloc a les primeres organitzacions, fundades en el segle XIX a Gran Bretanya, (ex. : la Societat zoológica de Londres; la Societat per a la preservació dels comunals, els espais oberts i les senderes; la Reial Societat per a la protecció de les aus (1889); i la Societat britànica per a la conservació de la fauna i la flora (1903). Després es van fundar moltes altres organitzacions en diferents països que seguien l'exemple de Gran Bretanya). EUA és el primer país on es delimiten espais naturals per a preservar-los de l'activitat depredadora del ser humà, creant en 1872 el Parc Nacional de Yellowstone.

Segons els ecologistes, l'industrialisme i la seva capacitat destructiva de la naturalesa són els responsables de la crisi ecològica actual. Des dels anys setanta, el moviment ecologista interpreta que els responsables de l'agressió a la naturalesa poden trobar-se a centenars o milers de quilòmetres de distància del punt afectat. Aquest és el cas de la pluja àcida provocada, entre altres agents, per les centrals tèrmiques. Un exemple clar d'això és l'accident en la central nuclear de Chernobyl (Rússia), que va tenir una fuga radioactiva (26-abril-1986) Les devastadores conseqüències de la radioactivitat tant per al medi ambient com per a la salut de les persones es van deixar sentir a la Unión Soviètica, i també a Europa Central i del Nord.

Tipus d'ecologisme:

Dintre del moviment ecologista mundial hi ha diversos accents:

-Ecologisme naturalista: valoren molt allò natural, es preocupen per l'extinció d'espècies animals. Deixa un poc de costat a l'home i se centra més en la vida animal.

-Ecologisme liberal: té com meta la conservació del planeta en funció de la producció de les riqueses. Cerca alternatives enfront de l'escassesa de recursos, sense plantejar-se si l'orientació en la manera i en els fins de tal explotació és ètica.
-Ecologisme tecnicista: maneja estadístiques sobre la població mundial i els nivells de contaminació. Es planteja les projeccions a partir de l'actual, vol proposar formes d'energia alternativa, com contaminar menys.
-Ecologisme sociològic-polític: se centra en el tema de la superpoblació, de la fam i de l'esgotament dels recursos no renovables, però descuida les qüestions de dignitat fonamental de la vida humana.
-Ecologisme humanista: una ecologia per a l'home, considera al ser humà solidari amb el món en el qual viu. El problema és que manca de pes polític i té poca força enfront del poder econòmic.
-Ecologisme espiritual: és una actitud de respecte, amor i devoció cap a l'entorn, de la protecció de la vida anímica i la riquesa interior.
-Ecologisme integral: afronta el problema de la destrucció de la naturalesa des de totes les perspectives.

Esgotament dels recursos naturals:

Un dels arguments que més sembla convèncer a l'opinió pública mundial és el de l'esgotament dels recursos naturals. Es parteix de la base que, en la Terra, existeixen quantitats limitades de petroli, carbó, ferro, coure, alumini...; i que les reserves d'aquestes matèries primeres són conegudes i, en la seva major part, ja estan explotades. Per tant, hauria de ser regulat per un organisme internacional, ja que el ritme de consum actual esgotaria molts d'ells en tan sols dues generacions.

La deterioració del medi ambient:

Un altre dels grans arguments que llancen els ecologistes en contra de la industrialització i el progrés, és la deterioració de les condicions mediambientals, la contaminació dels terrenys, les aigües i l'aire, l'efecte hivernacle i l'aprimament de la capa d'ozó. Tot això provoca la multiplicació de les malalties. Segons els ecologistes, la solució a aquests mals és sempre la mateixa: renunciar a la ciència i al progrés i detenir la industrialització.

L'IMPACTE AMBIENTAL DE LA INDUSTRIALITZACIÓ.

L'impacte ambiental és sens dubte un problema que ens concerneix a tots els éssers humans, ja que som nosaltres els causants d'aquest desgast. Som capaços de transformar l'ambient per a satisfer les nostres necessitats. Respirem aire impur, totalment contaminat, que ha fet que deixen d'existir espècies animals.

Impacte ambiental

L'ambient és tot allò que envolta a un organisme; ho constituïxen components com l'aigua, l'aire, els animals, les persones, el sòl, etc, els quals es relacionen entre si. L'efecte que produïx una determinada activitat humana sobre l'ambient es denomina impacte ambiental.

Amb el transcórrer dels anys, l'ésser humà ha utilitzat la tecnologia per a modificar l'ambient per al seu benefici; no obstant això, aquesta tecnologia també ha contribuït a perjudicar l'ambient. Els components de l'ambient han sofert un seriós impacte en la mesura que el progrés tecnològic ha avançat i s'han aplicat en les activitats industrials, mineres i agropecuàries.

Causa de les activitats industrials

Les indústries contribueixen a la contaminació de l'aire, a través de substàncies de deixalla com el monòxid de carboni, produït per la combustió de derivats del petroli; i el sílice, generat per la indústria siderúrgica, produeix malalties pulmonars. Quant a la contaminació de l'aigua, les indústries rebutgen substàncies tòxiques en els rius i mars, tals com les aigües negres, que produeixen malalties digestives i en la pell. Els vessaments de petroli impedeixen el pas de l'oxigen a moltes espècies d'animals i vegetals aquàtics. Quan algunes deixalles gasoses, com el fum i l'òxid de sofre, reaccionen amb l'aigua, es converteixen en àcids, que al caure en forma de plutja al sòl, afecten la seua fertilitat i afebleixen les plantes. A més, es generen tones d'escombraries que empobreixen els sòls.

Protecció de l'ambient.

A mesura que la població creix, l'ésser humà necessita destinar grans àrees als camps de cultius i a la construcció d'habitatges i indústries, de manera que l'ambient s'altera cada vegada més. L'existència del ser humà i l'ús de recursos naturals estan estretament relacionats; per tant hem de conservar el nostre ambient per a assegurar la nostra pròpia supervivència. Fins a ara, l'ésser humà ha explotat els recursos naturals de manera inadequada, però ha arribat el moment de defensar la naturalesa. Per a això s'han d'utilitzar millors tècniques d'explotació i crear parcs nacionals en àrees on els ecosistemes no han estat ocupats ni explotats per l'ésser humà. La cura del nostre ambient garantirà la vida humana en aquest planeta.